Esperit! i The Missing Leech a la 2 d'Apolo

El dimarts passat es va celebrar a la Sala petita de l'Apolo, o sigui la 2, un concert molt especial per a Maurici Ribera que presentava el seu nou treball Trompetes d'Holanda. Però això no era el que feia especial el concert, ja que el cantautor de Sant Joan de Vilatorrada ja porta anys i panys ensenyant-nos les seves cançons i els seus discos, sinó que el fet de que vingués amb banda era el que feia imperdible aquell concert. I és que en Maurici ens té acostumats a veure'l a ell únicament a d'alt l'escenari acompanyat d'una guitarra en canvi el dia 8 vam degustar les cançons d'antifolk del santjoanenc amb l'ajuda d'una banda, la seva banda.

Gent de grups com Anímic, Psicophonics o el mateix Mau d'Esperit van col·laborar tan en la gravació del disc com en el concert de la 2. Un bolo molt familiar ple d'amics i coneguts del músic que el van ajudar a desfermar-se una mica més del què és habitual en ell. Tot un ventall de recursos van quedar evidenciats en el concert de gairebé un hora, on en Maurici va tocar temes del nou disc com també va repassar la seva llarga trajectòria ( més de 10 anys) amb cançons d'anteriors CD's.

Bromista i juganer Ribera va cantar alguna cançó en aranès, es va atrevir amb el sintetitzador i per acabar de maravellar als assistents enfilant-se a la barra de la 2 i fent l'últim bis. Després d'aquest concert rodó, dels nombrosos anys que The Missing Leech porta a l'escena underground del país i de tots els kilòmetres que ha recorregut per difondre la seva música ( ha anat a llocs com a Nova Zelanda, Canadà o Luxemburg) molts l'arriben a catalogar el Daniel Johnston català. D'altres, sense ànsies de fer frases maques, el veiem com un gat vell amb moltes forces per continuar donant canya a un estil tan poc conreat a casa nostra.

El concert va tenir però un pròleg destacable ja que el taloner va estar totalment a l'altura. Dalmau Boada (Esperit!) va fer gala d'una gran capacitat com a multiinstumentalista i com a músic capaç de tocar tots els gèneres imaginables. D'una guitarra espanyola n'encenia la metxa que s'anava escampant gràcies als efectes de repetició dels pedals que li permetien tocar de l'harmònica a la pròpia bateria. Boada, que es trobava sol en tot moment d'alt l'escenari va compaginar el seu estil més emprat, l'experimentació, amb d'altres com la rumba, la psicodèlia, el pop, el folk i un llarg etcètera. La llàstima del concert va ser que va ser de poca durada, ja que el Santceloní va estar poc més de mitja hora en escena. Això va fer que no pogués tocar gran part de les cançons que Bankrobber li ha editat en el recent disc Endavant continu. De totes maneres Mau va demostrar que, com en Maurici, la seva trajectòria és com el seu disc diu: un Endavant continu.

Jay Reatard: Better than something

L'altre documental que l'Inedit em va proporcionar és el que tenia com a protagonista el músic nord-americà Jay Reatard que va morir l'any passat a l'edat de 29 anys. Un film que explica perfectament la figura d'aquest jove punk d'una manera molt propera, parlant amb familiars, amics i companys de professió. Un film que no desentona gens en el conjunt de documentals presentats, tot i que el protagonista en qüestió no mogui tantes masses com el triangle de l'altre post, Pete Doherty o George Harrison, que també se'ls hi ha fet homenatge.

Abans d'analitzar el docu hem de partir de la coneixènça del següent: Reatard era un músic inquiet que als 15 anys va começar la seva carrera musical gravant cançons punk primerenques. Al anar creixent va formar diferents grups com els Reatards o els Lost Sounds tots bassats en el so cru del punk mesclat amb la nova onada de música garatge que sorgia els primers anys del nou mil·leni. Però no va tenir un èxit notori fins que va començar la seva trajectoria com a Jay Retard (nom artístic), especialment amb el seu segon disc Blood Visions que el va portar a Europa per primera vegada. A partir de llavors l'artista va entrar dins l'èlit del punk underground i disc rere disc els èxits es van anar repetint. Fins que l'any 2010 va morir d'una causa que es desconeix (no s'esmenta en el film).

Sabent això, podem dir que el film explora tant la cara coneguda de Jimmy Lee, com a músic i la menys coneguda, com a fill, germà i amic. La primera, es basava en la imatge de violent, enfadat i barruer que l'artista mostrava als concerts, mostrant moviments agressius, rient-se dels seus propis companys de grup i fins i tot etzivant algun que altre cop de puny. L'altre imatge, la nova, la que s'exemplifica millor al film és la que fa veure un artista molt treballador que s'ha passat mitja vida gravant i tocant en sales de mala mort. La s'un músic que, com ell mateix diu, lluitava vers el temps que creia que se li acabaria avaiat, i va ser així. A més d'això Reatard era una persona tendra i opimista a la que li importava poc el què els altres diguéssin.
El documental, però, no es deixa els aspectes musicals de l'artista, narra tota la seva trajectoria de manera trepidant (tal i com va ser) amb els detalls que van marcar els discos que va treure. La peculiar i efectiva manera que el músic tenia de gravar també s'hi veu reflectida i fa engrandir el tamany musical del personatge.

Jay Retard és un mestre en tots els aspectes. Si dic això pensareu que el documental ha fet la seva funció ja que molts d'auquests films tenen com a principal objectiu posar en un pedestal l'artista del qual parlen. En aquest cas la manera de tractar el protagonista és molt real i en cap moment se'l descriu com una estrella del rock. Jimmy Lee tansols era un punk que ho odiava tot i que gràcies a la seva ànsia per moure's va aconeguir l'èxit que tan poc l'importava.

The secret triangle: Bowie, Iggy & Lou (1971-1973)

Bowie, Iggy & Lou, amb aquests tres noms un documental musical guanya molt. I és que la projecció que ahir em va tenir ocupat de 5 a 7 de la tarda tenia com a protagonistes aquests 3 senyors, bàsics per entendre la història del rock: David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed.

El film analitzava aquest "triangle secret" del qual parla el títol, que es va formar entre els 3 músics entre els anys 1971 i 1973. A partir de testimonis d'execpció, com la companya de Bowie, o de periodistes molt nostrats en la materia s'aprofundia sobre tres carreres musicals molt importants i enrebassades que es van entrellaçar en el seu moment. Perquè, encara que no ho sembli, aquestes connexions no son pas petites, al contrari, en el documental queda ben clar que l'un sense l'altre no haguessin arribat tan lluny.
Un insistent repàs de 107 minuts de durada que tot i sortir al 2010 ens trasllada a l'època quan aquests 3 mestres del rock van editar 3 dels discos més importants per a la música moderna: El Ziggy de David Bowie, el Raw Power d'Iggy Pop i el Transformer de Lou Reed. Una pila d'informació molt valuosa per entendre aquests tres personatges es plasma en aquest documental imperdible.

Dit això, que sapigueu que aquí no s'acaba l'assumpte, properament més documentals de primera. I ara a escoltar una mica a aquests genis.