L'altre documental que l'Inedit em va proporcionar és el que tenia com a protagonista el músic nord-americà Jay Reatard que va morir l'any passat a l'edat de 29 anys. Un film que explica perfectament la figura d'aquest jove punk d'una manera molt propera, parlant amb familiars, amics i companys de professió. Un film que no desentona gens en el conjunt de documentals presentats, tot i que el protagonista en qüestió no mogui tantes masses com el triangle de l'altre post, Pete Doherty o George Harrison, que també se'ls hi ha fet homenatge.
Abans d'analitzar el docu hem de partir de la coneixènça del següent: Reatard era un músic inquiet que als 15 anys va começar la seva carrera musical gravant cançons punk primerenques. Al anar creixent va formar diferents grups com els Reatards o els Lost Sounds tots bassats en el so cru del punk mesclat amb la nova onada de música garatge que sorgia els primers anys del nou mil·leni. Però no va tenir un èxit notori fins que va començar la seva trajectoria com a Jay Retard (nom artístic), especialment amb el seu segon disc Blood Visions que el va portar a Europa per primera vegada. A partir de llavors l'artista va entrar dins l'èlit del punk underground i disc rere disc els èxits es van anar repetint. Fins que l'any 2010 va morir d'una causa que es desconeix (no s'esmenta en el film).
Sabent això, podem dir que el film explora tant la cara coneguda de Jimmy Lee, com a músic i la menys coneguda, com a fill, germà i amic. La primera, es basava en la imatge de violent, enfadat i barruer que l'artista mostrava als concerts, mostrant moviments agressius, rient-se dels seus propis companys de grup i fins i tot etzivant algun que altre cop de puny. L'altre imatge, la nova, la que s'exemplifica millor al film és la que fa veure un artista molt treballador que s'ha passat mitja vida gravant i tocant en sales de mala mort. La s'un músic que, com ell mateix diu, lluitava vers el temps que creia que se li acabaria avaiat, i va ser així. A més d'això Reatard era una persona tendra i opimista a la que li importava poc el què els altres diguéssin.
El documental, però, no es deixa els aspectes musicals de l'artista, narra tota la seva trajectoria de manera trepidant (tal i com va ser) amb els detalls que van marcar els discos que va treure. La peculiar i efectiva manera que el músic tenia de gravar també s'hi veu reflectida i fa engrandir el tamany musical del personatge.
Jay Retard és un mestre en tots els aspectes. Si dic això pensareu que el documental ha fet la seva funció ja que molts d'auquests films tenen com a principal objectiu posar en un pedestal l'artista del qual parlen. En aquest cas la manera de tractar el protagonista és molt real i en cap moment se'l descriu com una estrella del rock. Jimmy Lee tansols era un punk que ho odiava tot i que gràcies a la seva ànsia per moure's va aconeguir l'èxit que tan poc l'importava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada